L' agressivitat, l'altre cara de la por

 

Què entenem per agressivitat?

Tots sabem més o menys en què consisteix, però la veritat és que hi ha diferents teories que en parlen des de punts de vista que poden ser complementaris.

Bàsicament es considera que l'agressivitat és un aspecte innat de la conducta humana, que en un grau moderat ens ajuda a sobreviure, però que quan és desproporcionat pot ser destructiu o autodestructiu.

Les conductes agressives es produeixen  per  factors interns, relacionats amb aspectes genètics, congènits i constitucionals, i per factors externs, relacionats amb la influencia de l'entorn.

En general totes les teories en vers l'agressivitat coincideixen en que la combinació d'aquests dos aspectes expliquen les seves causes: la influencia dels factors biològics i els de l'entorn que barrejats de manera diferent en cada persona, s'expressen a través de la seva personalitat. 

Com que els factors interns ja hi són des de que neixem i formen una part de la nostra personalitat de base, em centraré en explicar cóm influeixen els factors externs: l'entorn i el medi, sobre aquests factors interns, i alguns aspectes que van configurant els trets d'una personalitat agressiva.

Per tant, més enllà d'aquets trets innats, heu pensat per què és agressiva una persona?

Què hi ha en el seu entorn que l'hagi predisposat a l'agresivitat?

Cóm creieu que se sent una persona amb trets agressius?

Us fan por aquestes persones?

Us trobeu sovint en situacions en les que us sentiu agredits?

Penseu que les persones agressives són vulnerables?

FACTORS QUE PREDISPOSEN  A L'AGRESSIVITAT

 

Hi ha diversos factors que propicien aquest tipus de conductes.

Ens situarem a l'entorn d'un nen per explicar més fàcilment l'evolució de la conducta agressiva.
 

LA FRUSTRACIÓ

El nen petit pel fet de ser-ho, és dependent dels pares o cuidadors. Tot el que obté quan és petit provè del que els adults li ofereixen, però a poc a poc haurà d'aprendre a conquerir-ho sol fins a fer-se adult.

A vegades els pares no l'hi hi donen el que vol perque no és bò per ell o perque no poden, i llavors el nen es frustra i s'enfada amb els pares. Els pares són el seu "tot", tot depèn d'ells per el nen. Per crèixer com persona independent el nen haurà d'anar entenent que no sempre pot tenir el que vol, i que no tot depèn dels seus pares, que els pares també tenen els seus límits i que a banda d'això a vegades no considereràn oportur donar-li tot el que demana per educar-lo amb la idea de que tingui recursos propis davant la vida. I per això haurà d'aprendre a esperar i per tant, a tolerar la frustració.

Quan els pares saben que és molt important perque un nen maduri que aprengui a tolerar la frustració i a gestionar-la, i els seus patrons d'educatius tenen en compte aquests aspectes, és molt probable que els nens creixen abastant cada cop més els seus recursos i treient-ne profit, cosa que els predisposarà a una bona evolució de la seva maduresa emocional i es sabràn defensar davant la vida.

Però quan no és així, el nen tolerarà malament la seva frustració i no confiarà en els seus recursos perquè no els haurà posat en funcionament i no haurà après que els té, ja que tot li ha estat donat. Llavors es sentirà vulnerable i impotent, i això despertarà la seva agressivitat que explotarà convertida en rabia perque sense aquests recursos que no ha pogut desenvolupar i que no li han ensenyat, dependrà dels seus pares a qui dirigirà tota la seva ràbia.  En aquest context i segons els seus esquemes, el nen creu que els pares tenen obligació de satisfer-lo, ja que sempre ha estat així.

La tolerància a la frustració és un dels factors primordials a treballar amb els nens per prevenir l'agressivitat.

MANCA DE LÍMITS

 

Quan els pares o educadors no posen límits i pels motius que siguin sobreprotegeixen als nens, els petits creixen pensant que "todo el monte es orégano", que a tot s'hi val i que a més més tenen dret a tenir-ho sense haver-s'ho guanyat, i que els altres els hi han de donar fet ja que és aquest el model educatiu que han rebut. Evidentment, a mesura que creixen, la vida s'imposa amb les seves exigències i frustracions per les que no estaven preparats i comencen a rebre mastegots que creuen injustos perque no han aprés a tolerar les decepcions i a gestionar-les.

Quan a més a més de no posar límits, els pares exigeixen als nens coses que no els hi ha estat possible aprendre perquè ho han tingut tot fet, es produeix una combinació explosiva de despropòsits que encén la guspira que pot provocar una crisi agressiva.

Saber posar límits és un dels factors que propicia l'autoconfiança en els nens i  això els hi proporciona seguretat.

 

AUTORITARISME

 

Quan els models educatius que reben els nens són molt autoritaris i els pares mostren actituds agressives verbals o físiques, la por que genera en les criatures bloqueja a vegades la seva capacitat de reacció i adaptació a aquest entorn perquè se senten indefensos davant de situacions de les que en són víctimes. Aquesta indefensió infantil va larvant un sentiment de ràbia legítima que no pot ser expressada perquè tenen les de perdre, i aquesta ràbia va creixent fins que en arribar a la pubertad o la adolescència explosiona en forma d'agressivitat manifesta. Aquesta emoció reprimida durant tant de temps juntament amb el model de conducta agressiva dels pares conformarà aquesta predisposició a l'agressivitat.

L'actitud de tolerància i el respecte en la labor educativa, lluny de models autoritaris, afavoreix la seguretat en els nens i els hi dòna un lloc per ser escoltats i entesos.

Així a poc a poc es va configurant una personalitat que carent de límits, i sense poder tolerar la frustració, es va sentint cada cop més vulnerable i amb més dificultat per gestionar els canvis, ja que carent dels recursos que no ha pogut construir de petit, per protegir-se i per lluitar davant la vida, resta confús i dominat cada vegada més per un sentiment de por, que no pot anomenar ni acceptar com a pròpi perquè entraria en pànic. Davant del patiment  i la desconfiança que li genera la seva manca de recursos necessitarà eines per defensar-se de situacions i persones que suposadament podrien fer-li mal, i al no tenir facilitat per pactar, consensuar, o negociar situacions de conflicte, es situarà en una posició extrema, en blanc o negre, on no hi ha cabuda pels matisos, pel dubte, ni per un cert grau d'incertesa. Les posicions intermitges fan sentir insegures i angoixades a aquestes persones, que necessiten una certesa i una seguretat que no els hi estat donada de nens, i que ara, sense saber cóm fer-ho intentaràn resoldre imposant els seu criteri, la seva raó o el seu poder amb agressivitat i amb actituds de dominació.

El sentiment de fracàs i la inseguretat provoca un grau molt alt de patiment a aquestes persones, que creuen, més enllà de la lògica, que els altres tenen una vida millor que la d'ells, i que d'alguna manera ells també hi tenen dret. Aquesta creença desperta un sentiment d'enveja, que s'expressa a través de les coses materials que tenen els altres, bens, guanys, una vida millor, etc. Però en realitat aquesta enveja només hi està relacionada en la mesura que creuen que aquestes coses fan que els altres tinguin una vida millor. Per tant, no són les coses el que envejen, sino el que representen per ells. L'enveja no és mai el desitg de tenir exactament el que té un altre, sino la certesa de que el que té l'altre el fa feliç. El que realment s'enveja és una suposada felicitat, basada ingènuament en les coses de tipus material. I el que la genera no és el fet de que els altres la tinguin, sino una suposada certesa de que ells no la podràn conquerir.

 

A vegades sentir-se vulnerable fa molta por i crea molta inseguretat.

 

Les persones tenim mecanismes psicològics que funcionen com si fossin "punts cegs", que ens permeten no adonar-nos-en del que no ens agrada de nosaltres mateixos. Les persones que tenen molta por, a vegades no se'n adonen de que la tenen, perquè si en fossin conscients es sentirien molt febles i s'aterroritzarien.

Una manera de fer fora la pròpia por és fer-se el dur o pensar-te que ho ets. D'aquesta manera aconsegueixes dues coses: espantar als altres mostran-te agressiu, dur, (suposadament fort), i alhora creure-t'ho tú, i així també espantes la teva pròpia por de sentir-te vulnerable.

Fixeu-vos que les coses a les que reacciona més desproporcionadament una persona agressiva son les alusions a la seva manca de valor, seguretat, capacitats o habilitats, al rebuig, a sentir-se abandonat, a l'exclussió, al menyspreu, a que els altres posin en dubte o suposin que no son prou.........qualsevol qualitat que per ells tingui importància i que alimenti la seva autoimatge de cóm els agradaria ser i que no són... ja que tot això els fa sentir molt vulnerables.

 

Havieu pensat que moltes persones amb trets agressius pateixen molt perquè tenen molta por?

Al darrera d'una persona amb trets agressius hi ha una persona espantada amb problemes importants d'autoestima que necessita que l'ajudin. Si coneixeu alguna persona amb aquestes característiques que sigui amic o amiga vostra i l'aprecieu, podeu buscar un moment adient i intentar suggerir-li que potser necessita ajut. Al principi, si no n'és gens conscient, serà molt difícil que accepti el suggeriment perquè encara que li comenteu amb molt d'afecte es sentirà ferit, ja que l'haureu posat davant del que ell o ella considerarà com les seves febleses, però amb una mica de temps és possible que en prengui conciència.

Una persona amb trets agressius és una persona espantada que té por d'adonar-se´n de la seva vulnerabilitat i intenta fer-la fora i allunyar-la espantant als altres i intentant convençer a ella mateixa de que és forta i valenta.